Castanyes, panellets i un Tenorio

JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)

No és culpa d’aquesta epidèmia, de fet ja fa anys que s’ha perdut el costum, però enguany no he sabut veure enlloc on per Tot Sants representin el Tenorio, quan essent un infant, bona part de les dotzenes i dotzenes de companyies de teatre amateur que hi havia, representaven Don Juan Tenorio, obra de José Zorrilla en arribar aquestes dates.

Don Juan Tenorio per Tots Sants formava part de la programació fixa de moltes companyies amateurs, com Els Pastorets per Nadal, o La Passió per Setmana Santa.

El Tenorio cada any i en un gran teatre també l’acostumava a programar alguna companyia professional, sabent que l’èxit de taquilla estava garantit.

Als anys quaranta, cinquanta i seixanta, abans de la televisió i el sis-cents, el teatre d’aficionats era ben present arreu de Catalunya. Cada poble tenia el seu teatre i el seu grup d’actors, els centres, ateneus i casals dels barris de la ciutat tenien grups nodrits d’actors, grups dels quals van sorgir grans intèrprets professionals. Hi havia grups que representaven una obra cada quinze dies, assaigs continuats cada vespre després de sopar, una gran obra molt reeixida i ben poc reconeguda.

Durant el franquisme coordinar i agrupar aquestes companyies amateurs era impossible fer-ho fora de la tutoria de les institucions del Movimiento, com Educación y Descanso, que controlava el lleure i les manifestacions culturals.

El 1949 l’escriptor Tomàs Roig i Llop va trobar la manera de fer-ho, fundant FESTA, Foment de l’Espectacle Selecte i Teatre Amateur, per això, va posar-lo sota el paraigua de l’església, aprovant els estatuts el bisbe Gregorio Modrego i dotant-la d’un consiliari, mossèn Plàcid Armengol, un blindatge efectiu que va preservar l’autonomia de l’entitat.

FESTA va viure grans moments als anys cinquanta i ja als seixanta, quan Tomàs Roig i Llop va cedir la presidència a l’escriptor i periodista Josep Macià i Macià, l’entitat començava a decaure. Com apuntàvem més amunt, l’aparició de la televisió va falcar les famílies al menjador de casa; i l’accés a l’automoció, amb el popular Seat-600 va impulsar-les a les platges i pins. La suma dels dos va buidar els teatres al temps que la joventut canviava el lleure dels assaigs nocturns pels entrenaments esportius empesos per les campanyes del Contamos Contigo, promocionant l’esport.

Tornant al principi, avui per Tots Sants ja no es representa el Tenorio i Zorrilla per a molts és només el nom d’un carrer o un teatre a Badalona. El mite del Don Joan, el seductor temerari i llibertí, que no respecte cap llei ni humana ni divina, està abundantment recollit a la literatura universal des d’inicis del segle XVI, amb precedents el madrileny Caballero de Gràcia, El burlador de Sevilla i convidado de piedra, de Tirso de Molina, que és en qui es va inspirar Zorrilla, i ha estat tractat per Mozart, Molière, Espronceda, Goldoni, Azorín, Dumas, Ronstand… i el donjuanisme s’ha escampat com a definició de cert tipus masculí de comportament.

José Zorrilla va viure al segle XIX, nascut a Valladolid, criat a Burgos i a Madrid, amb aventura americana inclosa i també per algunes ciutats europees, com París, on va tractar a Dumas, Musset, Sand, Gautier o Victor Hugo, la seva vida va ser un anar i venir, plena d’alts i baixos i Don Juan Tenorio va ser el seu gran drama romàntic, estrenat el 1844.

Zorrilla va viure una temporada a Barcelona, de retorn de França, i es va casar en segones noces a l’Església de Santa Anna, el 1866. Deia que entenia el català, perquè quan entrava en un teatre tothom deia “Surrilla”. Va morir a Madrid el 1893, sent tot un mite de la literatura.

Curiosament, Don Juan Tenorio situada a Sevilla el 1545, en temps de Carles I, fa referència a la nit de Carnestoltes en la primera part i a una nit en un cementiri, cinc anys més tard, en la segona. Els dos personatges, Juan Tenorio i Luís Mejias, rufians que rivalitzen amb qui mata més persones o sedueix més dones i Don Juan s’apunta la proesa de seduir a Doña Inés, novícia dins del seu convent, matant al final als ofesos Luis i el pare de Inés, fugint als terços d’Itàlia.

La segona part, al cementiri, Don Juan visita les tombes, també la d’Inés que ha mort d’amor, allà mor Don Juan i és Doña Inés que intercedeix per rescatar-lo de l’infern i portar-lo al cel amb ella.

La temàtica de seduir una novícia assaltant un convent, el Juan llibertí i calavera, no satisfeien massa a l’estament eclesiàstic i, en alguns casos, als Casals Parroquials no s’havia pogut representar, tampoc les invocacions als mort semblaven escaients, per això, l’obra creixia en popularitat.

Una paròdia de l’obra, titulada: Don Cuan Tanorio, drama sengriento, aspelusnante aspesmódico y harroroso an siete actos y muchos cuadros ascribido an una cosa que perece verso, por un mencebo conacido en la República de las Letras, escrita a Manresa el 1896, sota el pseudònim de Llamp-Brochs, que sembla correspondre a Sixte Rebordosa i Comas, va assolir un gran èxit, sainet delirant, que barreja castellà macarrònic amb català.

Tots Sants, panellets i castanyes i la representació del Tenorio, una obra que deien que feia por, amb tot això dels morts i el cementiri, amb esperits i ànimes.

O sigui que José Zorrilla, el 1844, ja va estrenar una festa de Halloween autòctona i entenedora, tot molts anys abans que nasqués Eugeni d’Ors, que potser pensant en tot plegat, va dir: “Tot allò que no es tradició, és plagi.”