La dictadura de la burocràcia digital
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)
Si hi ha una cosa més nociva que la burocràcia, és la burocràcia digital, és tant freda, cruel i inhumana, que ni té rostre, ni entranyes. Però el més dolent és que, tal com abans les dictadures s’aguantaven sostingudes per la punxa de les baionetes, ara pretenen passar per democràcies, instal·lades en complicades aplicacions i pàgines web que sovint no són més que carrerons sense sortida.
Deien, encara que no sempre fos veritat, que no hi havia lleis bones ni lleis dolentes, sinó reglaments diferents per aplicar-les i que un reglament i la seva aplicació podien fer bona o dolenta una llei.
La burocràcia, el poder dels pixatinters, on des de les oficines s’exerceix el control de tota la societat, tendeix a dues coses: la primera, reforçar l’autoritarisme, convertint-se en un element valuós per a la defensa del poder i de les seves arbitrarietats; la segona, sempre s’expandeix fins al punt de fer més gran el problema que no pas la solució que pretenia controlar, duplicant, triplicant fins l’avorriment les feines pròpies, i les que l’administrat ha de fer per acudir a l’Administració.
Fins fa poc, les relacions podíem dir que eren humanes. Almenys entre l’administrat i la burocràcia, tot hi haver-hi la barrera d’un mostrador i d’una finestreta pel mig, sense comptar les hores de cua per a ser atesos, una veu i una persona atenia la gestió i segons la bona voluntat del buròcrata i la seducció del demandant, la cosa era més o menys passable i, a vegades, acceptable.
La burocràcia sempre procura justificar-se i aparentar la seva bondat, sota l’esquer de la funcionalitat. Van copiar del ram de la sanitat la cita prèvia, que si bé per a les gestions rutinàries és un gran avanç, per a les d’urgència és presagi de maldecaps.
La pandèmia ha anat molt bé per a la burocràcia, ha accelerat un procés al qual pretenia encaminar-se, que és el de la informatització, la robotització de la societat, la deshumanització de les gestions. Ara ja no li cal amagar-se rere tanques i mampares, ni tancar la minsa finestreta que deixava endevinar si t’atenia amb unes ulleres o un bigoti; a fer punyetes la cita prèvia i potser fins que et vegin a quarts de nou anar a l’oficina, que també la burocràcia s’ha apuntat al teletreball però per a complicar les coses.
Si abans un recurs, una instància, una consulta, podia rebre la resposta sovint assenyada i coneixedora dels mecanismes d’un buròcrata, ara és un ordinador qui t’atendrà sempre.
I pobre de tu que no tinguis la versió 8 o el programa Z (no diguem si els teus coneixement d’informàtica són rudimentaris), que el diàleg –i la gestió– seran impossibles i, com a molt, després de mitja dotzena de pantalles, tornaràs al punt inicial, i així hores i hores ensarronat, sense poder confiar a una ànima viva la teva frustració, que en algun cas hauràs de confiar a un gestor i gràcies si així, pagant, ho pots fer.
Aquesta és la nova dictadura, si no recordes la data d’expedició del teu DNI no podràs inscriure al teu fill al registre civil, i si passen tres dies l’hauràs d’inscriure amb recàrrec, si passen quinze, no hi fa res que hagi nascut puntualment al novè més de gestació: el termini ha caducat i el nen o nena no existeixen perquè la informàtica ho diu.
To be or not to be? Un nou Shakespeare al segle XXI diria Enter or not enter?
Si Enrique Jardiel Poncela va escriure que la medicina era l’art d’enviar al sepulcre utilitzant paraules gregues, ara vista l’aplicació que es fa de la informàtica a nivells de l’Administració, haurien de dir que s’ha convertit en una tècnica per anular al ciutadà utilitzant termes anglòfons.