El turisme ja no mata, potser és mort?
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)
He escrit molt sobre turisme, no es pot dir que hagi estat enemic del turisme. Però sí sovint detractor de certa manera de fer turisme, que he combatut des de les lletres i, quan he estat turista, he procurat ser, com sempre he demanat, el turista exemplar, que és el turista invisible, tant discret com transparent.
Avui fa dos anys que publicava un article a ClicOp, titulat El turisme mata? Era el 20 de desembre de 2018 i em feia ressò de les dades que donava l’Ajuntament de Barcelona respecte a qualitat de l’aire a la ciutat i els creuers, autocars i vols transoceànics.
L’estudi que emprava treia com a conclusió que un turista emetia a Barcelona un 58,02% d’emissions de gasos d’hivernacle, quan només representava el 25% de la població, resultant que doblava en emissions a un resident.
Sobre l’electricitat, els hotels produïen el 70’5% de les emissions, com de major categoria, més alta; també comparava els busos turístics, autocars, que superaven vegada i mitja la local, i fins a sis vegades les fires, congressos i no parlem de la flota de taxi que havia de substituir-se amb celeritat per vehicles híbrids o elèctrics.
Aquell aire ha millorat? Malgrat més restriccions, prohibicions de circular pels carrers als vehicles més antics, generalment en mans de persones amb menys capacitat econòmica, l’establiment de refugis climàtics als patis d’algunes escoles, haver revertit vials sencers o convertit zones d’aparcament en terrasses de bar, està per veure si la qualitat de l’aire ha millorat, perquè continua essent una cosa esotèrica.
El ciutadà mitjà no té cultura de la contaminació ni els diaris n’informen. Tal i com les pàgines meteorològiques està molt clara la predicció i més el temps que va fer, tal i com tothom entén que són 10ºC o un anticicló, pocs entenen què signifiquen els pol·lens, les gramínies, les PM10 o el NO2. Només algun mitjà col·loca un semàfor de contaminació d’assignació tant incomprensible pel lector, com els arbitraris d’aprovació o desaprovació de personatges d’actualitat.
Però el 2020 la principal preocupació no ha estat per a la majoria la qualitat de l’aire, ni pels taxistes la renovació de la flota, sinó la desaparició sobtada d’aquells monstres contaminants, d’aquelles espècies estrafolàries que ocupaven la ciutat mesos i mesos, la presència dels quals foragitava als veïns de casa seva.
Ara, la seva absència ha provocat una baixada general de persianes, començos a les fosques, terrasses buides i hotels tancats.
Molts clamen per a què quan hi hagi el retorn, un retorn que si al principi es preveia immediat, i que ara se situa resignadament en un futur incert i més aviat llunyà, les coses es facin diferent. Molts volen que la represa de les activitats sigui conduïda amb seny, evitant errades del passat, tant pel que fa al medi ambient com per a l’afiançament econòmic, amb la finalitat de no repetir riscos i que les ensopegades no ens tornin a portar a les nefastes conseqüències actuals.
Però em temo que és predicar en el desert: quan tornin a veure els primers turistes calces curtes a passejar pels carrers, les ànsies del diner fàcil, l’avidesa del guany immediat, ens portarà per pitjors camins.