La línia vermella


TONI AYALA (text)

Es parla molt aquests dies de quina és la línia vermella que separa el dret a la manifestació dels actes de vandalisme. També s’ha escrit i debatut molt sobre les accions violentes al carrer i del fons i la forma de la resposta policial.

En un context de manifestacions massives i, de vegades, violentes en diverses zones del món, des de Hong Kong a Xile, passant pel Líban, pot donar la sensació de certa normalització mundial de les protestes al carrer.

O el que és el mateix, que s’enquisti un tipus de política basada en què una facció del poder governa, en principi, amb el vist-i-plau dels grans lobbies econòmics, i una part de la població, que no rep respostes polítiques, quedi abocada a manifestar-se i a enfrontar-se amb les forces policials cada cop més militaritzades.

Hi ha analistes que sostenen que els disturbis a Barcelona es poden allargar molt en el temps, amb més o menys intermitència. De fet, les grans manifestacions independentistes se celebren des de la polèmica sentència de l’Estatut. Per tant, fa ben bé una dècada que Catalunya viu una situació de protesta contínua, majoritàriament pacífica.

Hi va haver un moment en què, a les manifestacions independentistes, s’hi van sumar les protestes al carrer dels anomenats ‘unionistes’ o ‘constitucionalistes’, amb la qual cosa es podria pensar que, qui governa, també empra el recurs de la manifestació per intentar contrarrestar d’alguna manera amb la mateixa moneda les veus de protesta de l’altra part en conflicte.

Tanmateix, Barcelona és Barcelona. I, el que sembla una obvietat té més significacions de les que un podria pensar. En aquest sentit, la línia vermella dels disturbis i de la pau social a la ciutat la posarà la mateixa ciutat, com ja ho ha fet en altres ocasions, com ara amb la celebració dels Jocs Olímpics del 1992.

En aquest sentit, caldria apuntar-se la data del 24 de febrer del 2020 com a línia vermella que Barcelona s’imposarà, molt probablement, per aconseguir un mínim de treva social.

Fins llavors, hauran passat i encara en passaran moltes més coses, com ara unes eleccions generals i ja veurem què passa amb la continuïtat o no del Govern català si no aconsegueix suports per als pressupostos.

Si Barcelona no és capaç de generar solucions als enfrontaments al carrer abans del dia 24 de febrer voldrà dir que, segurament, el problema està tant enquistat que s’haurà convertit en un canvi de cicle en la vida col·lectiva.

Podríem entrar, llavors, en un nou context vital, com en altres països del món, amb aldarulls periòdics, helicòpters sobrevolant la ciutat i una major separació entre la ciutadania i la classe política, especialment, entre el jovent cada cop més desencantat. Podríem anar cap a una societat distòpica. I ens hi podríem arribar a acostumar.

¿I què passarà el 24 de febrer? Doncs que comença el Mobile World Congress…


Post a Comment