Tant de porc com de senyor, se n’ha de venir de mena
JOAN PALLARÈS-PERSONAT (text)
De petit, al meu poble, no hi havia senyors. Vull dir que a ningú no l’anomenaven senyor. Un era en Quimet de la Raquel, l’altre era en Siscu del Molí, d’altres tenien renom o malnom, com l’Espatlla Reixes, o se’ls coneixia per l’ofici, el Carboner, el Cadiraire… Senyor, el que és diu avantposar el ‘senyor’ abans del cognom per anomenar-lo ni havia potser un parell, el Senyor Sala o un mestre que era el Senyor Pepitu.
Va ser un contrast quan de petit arribava a Barcelona, ensems d’acostumar-me a viure engabiat, passant de viure en una casa a un pis molt més petit. Vaig descobrir que, a la ciutat, tots eren senyors, independent de la classe social. Així, a l’escala, un ordenança era el Senyor Àngel, un periodista era el Senyor Macià, una mestressa de casa era la Senyora Pilar o una propietària de diverses botigues, amb moltes dependentes, era la Senyora Lolita.
No només no passaven carros pel carrer, com al poble, i la gent anava a peu o en bicicleta; a Barcelona, llavors, alguns començaven a tenir cotxe, d’altres, en una vespa. Per anar als llocs s’emprava el metro o el tramvia i la gent es tractava de senyor o de senyora, fins i tot, la meva mare, que tota la vida i per a tothom havia estat la Fineta, els veïns li deien Senyora Fina.
Com havíem fet sempre al poble, els diumenges al migdia anàvem amb el pare a fer el vermut. M’impressionava molt quan el cambrer, enlloc del “què voleu?” o “què us poso?”, que sempre havia escoltat, preguntava majestuosament: “Què voldran els senyors?. Francament, a mi, un marrec, que m’incloguessin col·lectivament en el grup de senyors, em feia molta cosa.
Ara tot plegat a canviat molt, ara a la meva escala ningú no li dic senyor ni ningú no m’ho diu a mi. Al bar que acostumo a freqüentar ni a mi ni a ningú no li diuen senyor i els cambrers tracten de tu a la majoria de clients i, tot i fer la majoria de tràmits telemàticamet, a cap correspondència que rebo del banc, hisenda, les companyies d’assegurances, aigua, telèfon, gas, llum o el que sigui, avantposen al meu nom i cognom la paraula senyor, ni que sigui de forma abreujada.
Escrivint això repasso la llista de contactes de telèfon del meu mòbil, hi ha uns 400 contactes i me n’adono que, a part de mitja dotzena d’eclesiàstics, als quals anomeno mossèn tal o pare qual, no hi ha ningú a qui avantposi el tractament de senyor abans d’anomenar-lo pel nom o per el cognom, com tampoc escolto a l’ambulatori o al metge de l’hospital que cridin a algú fent-ho amb el tractament de correcte educació per davant. Però això sí, ironies, quan es parla d’un metge sempre se li avantposa el doctor.
Fent memòria recordo que la darrera vegada que em van dir senyor, va ser fa unes setmanes quan un repartidor em va portar un paquet a casa i va trucar a través del porter automàtic. La dita catalana fa que tant de porc com de senyor, se n’ha de venir de mena, el vostè indica respecte i el tu confiança, però no anem pas bé, quan sovint ens saltem el respecte i abusem de la confiança.
Tant de porc com de senyor, se n’ha de venir de mena.